El mitjà essencial de l’arquitectura és l’espai, l’aire, més que la substància, matèria que conté el buit. L’arquitectura és la construcció de forats carregats, marcs d’oportunitat, camps de possibilitats. Estic interessada en l’espai, més que en el significat, en l’arquitectura del moviment i del flux, del temps i de l’esdeveniment, en lloc de l’objecte i monument. Estic interessada en el buit que el material construeix. Estic interessada en l’invisible. Els edificis són menys objectes que interludis en el camp de l’espai fluid i continu. En aquest món de proliferació de la imatge, la realitat de l’experiència i la necessitat d’autenticitat augmenta. M’interessa el tàctil i sensual, en l’hàptic sobre el visual, en la comunicació a través de l’experiència directa més que imatges figurals que depenen de la memòria per a la comunicació. Estic interessada en l’espai real d’experiència que permeti que nous significats s’acumulin mitjançant l’ús en aquesta condició transcultural i transgeneracional sense precedents.
Les idees generatives de l’arquitectura moderna sorgeixen de la consideració dels edificis com a sistemes, relacionats amb màquines, o amb organismes naturals, o amb els fenòmens de la ciutat. M’interessa la semblança i la dissimilitud, en les relacions de relacions, en el tema i la variació, l’ordre i l’allotjament. Busco el major denominador comú per establir el camp d’operació com un marc d’unitat i un panorama de resistència. A vegades he pensat en edificis com la geografia on la matèria evoluciona sense propòsit particular, empesa per les forces, descrivint les seves formacions, com la tecnologia de la placa i la geologia. L’autoria s’elimina pràcticament quan el sistema genera en l’àmbit del funcionament de la natura. Els edificis estan estructurats sobre els mateixos principis que generen ciutats, basats en regles i patrons, en infraestructures i marcs, convidant a l’habitatge, la participació i la transformació.
M’interessen els edificis com aparells més que com objecte, com instrument en lloc de monument. Penso en l’arquitectura com a recolzament dels esdeveniments humans, més com una càmera que com una fotografia, més com un telèfon que com una conversació. Estic interessada en la generositat i l’oportunitat en lloc de programa i estancament. Sempre he resistit l’idea de la programació com autoritària i apunt a canvi de la llibertat construïda en la que l’habitabilitat de l’espai roman fluïda i oberta. Busco fer de l’arquitectura un marc, un camp obert que faciliti els somnis i desitjos dels seus habitants. D’aquesta manera, l’arquitectura pot ser vista com un instrument, una forma d’estendre les parts exuberants de la vida, una eina d’alliberament.
En la cerca de l’autenticitat sobre la imatge, els materials i sistemes reals de muntatge, el procés constructiu, es converteixen en l’estètica. Vull fer objectes que exposin la seva causa, edificis que són processos preceptius. M’agrada pensar en la construcció com a creixement. No una forma idealitzada, si no la realització real de l’obra feta maca. Penso menys en l’arquitectura com art i visual que en l’arquitectura com a cuina i hàptica. Faig edificis per a la reunió i assemblatge d’ingredients. El pla és la recepta.
Tradicionalment les eines de l’arquitectura van fomentar la descripció de l’estàtic o molt lent. No vam poder parlar de nosaltres mateixos sobre com viuen els edificis en el riu del temps. No podíem aferrar-nos a la llum i a les ombres. Els edificis construïts ensenyen les lliçons del temps, de la seva presència canviant del dia a la nit i com s’assenten en els seus móns en ús. La realitat del pas del temps es converteix en un element de disseny. Els nostres edificis responen a les condicions de la llum solar canviant a través del dia. El canvi en convertir-se en la font de llum en la nit i els canvis de temperatura a través de les estacions. Construïm etapes per a que els subjectes de la nostra feina realitzin les seves vides constantment canviants.
L’arquitectura verda no és només sobre el futur de la construcció, sinó la clau per a qualsevol futur. Hem desenvolupat sistemes energètics passius i actius. Aquests inclouen el disseny passiu intel·ligent utilitzant l’orientació solar, l’ombratge, l’enllumenat del dia, la composició de les finestres i els actius com els sensors que calibren i equilibren ambients interiors, fotovoltaics, refrigeració, geotèrmia i fluvial. Utilitzem recursos renovables i construïm lleugerament, utilitzant el mínim material possible i esforç per abastar el volum i espais. Tota la nostra pràctica gira entorn la idea d’economització i d’optimització.
Entenc el paisatge com una eina per definir la ciutat i les infraestructures, vinculant-les d’una manera sostenible al medi ambient i al territori
L’especialització en el complex món de l’Urbanisme requereix uns coneixement específics que el meu despatx té, que combinats amb una experiència multidisciplinar en el món de l’edificació, paisatge i espai públic, per tenir una visió global del procés urbanístic: Paisatge (ordenació territorial, medi ambient), Planejament (documents urbanístics, processos, tramitacions, gestions), Edificació (model immobiliari) per tal d’enfocar el procés urbanístic cap a la consecució del producte més atractiu.
Les meves tasques com arquitecta i urbanista les ideo, dirigeixo i coordino, però compto amb un equip multidisciplinar de col·laboradors propis i externs especialistes en altres disciplines (medi ambient, edificació, enginyeria, espai públic, urbanització, mobilitat, hidrologia, equip jurídic) per tal d’aconseguir un producte final adequat al client.